Ella. Era la mateixa que feia uns anys, quan encara sèia a la cadira i les cames li penjaven sense tocar el terra com les d'uns putxinel·lis de roba antiga. Ara, però, amb tot de decoracions que guarnien el seu cos: un escrit japonès a l'esquena que estic ben segura que ni ella sabria traduir-me'l si li preguntés pel seu significat. També duïa un aret semblant als que els dofins fan servir al zoo per fer l'espectacle, res més que al seu petit i arrodonit nas. Però, aquí no s'aturen les decoracions, sinó que a conjunt del nas portava l'orella. Aquesta nova arracada m'hi jugo el que vulguis que va fer-se-la perque no sabia la manera de donar-li profit a l'altra arracada que formava el parell.
Això sí, encara tenia els mateixos ulls de color trufa que lluïen com dos robís estessos al Sol, desperts, intensos, i conservant aquella mirada penetrant i concentrada. A més, vaig fixar-me amb les seves mans que sostenien una gàvia amb un gat tot esverat a l'interior. Tenia les mans àgils i càlides i amb aspecte de ser molt sensibles a l'hora d'acaronar.
Justament, el dia que la vaig trobar, jo sortia de la perruqueria i per inèrcia vaig observar-li la cabellera. Era rinxolada i amb textura rígida, d'aquella que quan bufa la Tramuntana es queda intacta. Tot i que no sé com ni per què aquell matí no hi acabava de regnar l'ordre entre els seus cabells.
Quan duia deu minuts fent tafaneria amb ella vaig observar que era com una serp en època de muda. On veia una noia tímida amb poques paraules a dir, poc atrevida a discutir referents d'actualitat, inexpressiva i poc desperta vaig comprovar que això quedava al seu exterior i que deixava de banda aquests trets en caure-li la pell. Em fixava que poc a poc floria una persona que separava la serietat dels moments d'estar totalment sense tocar de peus a terra, alegre, molt valenta encara que poc segura de sí mateixa, entusiasta, generosa, divertida, cridanera, però sobretot amb moltes ganes de riure i viure noves experiències.
